dilluns, 22 de setembre de 2014

LA VELLA REMEIERA


El Montseny sempre ha estat terra fèrtil i plena de vida. El clima generós i variat, l’orografia de desnivells, altiplans i muntanyes, la vegetació diversa i molt ben adaptada a les zones de solana i d’ombra, al règim desigual de pluges i a les estivades llargues i seques i als hiverns moderadament freds. És un lloc ideal per a les herbes remeieres. La saviesa popular sempre ha deixat en mans de les dones el coneixement d'aquestes herbes, com encarregades de la llar, l’alimentació i la salut dels seus. D’àvies a netes, anava passant aquest ancestral coneixement, lligat estretament a la terra i a la Natura, a la força femenina del Univers, a la Intuïció. L’home, la força masculina, estava lligada, i encara ho està, a la força i a la feina física, a la caça, al treball dels camps i dels boscos, a la defensa de la família i del grup davant dels enemics, tant naturals com altres humans.
Aquest equilibri natural es va trencar ja fa molt i molt temps, quan les societats es van jerarquitzar i el poder es fonamentava en la força i la guerra. L’home va menysprear a la dona i a les forces femenines considerant-les més un contrincant, un adversari en el domini del poder que un aliat com fins llavors. La intuïció poc a poc es va menysprear i, conseqüentment, va haver una desvaloració de la dona i del seu paper en la societat quedant subordinada i sotmesa a les decisions dels homes

I amb això, tot el coneixement sobre les herbes remeieres es va arraconar i connotar com una saviesa quan menys perillosa i estranya, en algunes ocasions, lligada a forces antinaturals, fins i tot, demoníaques. Així i tot, en els pobles sempre es consentia la figura de la vella remeiera, moltes vegades més temuda que acceptada, i a la que s’acudia quan hi havia problemes o malalties que no es sabia com tractar, però a la que també se la mantenia apartada del poble
I conten els més vells del lloc, que ja fa molts i molts anys va viure prop del poble de Es Brull, al mas de La Morera, na Margarida, la més famosa  remeiera de tot el Montseny. La mare i l’àvia ja havien estat remeieres del poble, i abans, la seva rebesàvia i així, de generacions en generacions passava aquest coneixement ancestral de les plantes i la natura. Na Margarida era una dona quan menys estranya, extravagant, fins i tot, màgica, semblava parlar amb els arbres i els animals, amb la natura. Sempre alegre i contenta, vital, a vessar d’energia, vestida de manera molt personal, acolorida, estrambòtica, rodejada de gats i gossos. Vivia sola i apartada de tothom, ja feia temps havia trencat les relacions amb els veïns, més aviat, ells s'havien allunyat, plens de prejudicis i temors irracionals
Ningú sabia utilitzar els remeis naturals com ella, i per això era consentida i de tant en tant, se l’anava a cercar. Mai tenia un no per a ningú. Poca amiga de conversar i sempre de poques paraules i amb frases directes i sinceres, gens ni mica hipòcrita, no es feia estimar. Era més aviat incòmoda sobretot perquè coneixia totes les misèries i els secrets, foscos i ben amagats, de les cases i masos de la comarca
Quan al poble proper de El Brull va ser anomenat i enviat un metge de Barcelona, en Josep, van trobar un bon motiu per prescindir completament de la incomoda Margarida, i els comentaris, mentides i xafarderies sobre ella van anar escampant-se, acusant-la de qualsevol malifeta, fins i tot, d'estar confabulada amb el mateix diable. Tot això era amplificat i defensat pel mateix metge, que orgullós i vanitós, menyspreava aquest coneixement ancestral i natural. Durant anys, molts pocs la van veure i del cert, ben pocs sabien si era viva o morta
Va succeir, però, un fet que va canviar d'arrel la situació. L’hereu del batlle de Aiguafreda, de tres anys, va agafar uns febres altes, acompanyades de vòmits i diarrees i dolor intens. La intervenció del metge va ser immediata, i seguint els coneixements de la medecina oficial del moment, el va tractar amb diferents medicaments. Cap d'ells, però, podia fer res més que baixar lleugerament la febre. En pocs dies, el seu cos es consumia entre febres i dolors, i els pares, desesperats, no sabien a qui recórrer. Ja quan semblava estar en els darrers moments de la seva curta vida, l'avia del nen va insistir en anar a cercar a na Margarida, companya i amiga seva que va ser en la infantesa. Els angoixants precs de la mare van fer que el pare accedís malgrat la ferma oposició del metge que veia perillar la seva posició entre els ciutadans. La reacció del nen a les infusions que li va preparar na Margarida va ser instantània, quasi miraculosa. La febre va continuar uns dies, mentre el cessament de les diarrees li van permetre al seu cos reaccionar i, poc a poc, tornar a recuperar pes i salut
Asseguren els vells del lloc que mai més ningú dels pobles del voltant va tornar a cridar el metge de El Brull. A na Margarida se la va tenir, fins a la seva mort quan ningú sabia del cert quans anys tenia, respecte i veneració acceptant amb naturalitat el seu comportament extravagant i estrany i gaudint de les seves herbes remeieres


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada