dissabte, 19 de juliol de 2014

LA BASSA DE LA DONZELLA BELLA


Prop de La Morera, el mas més gran i ric, o quasi, de tot el Montseny septentrional, a l’esquerra del galliner i la caseta d’en Bruce, passa el corriol que ens porta a la bassa de la Donzella Bella. Comença amb una lleu baixada envoltada de joves alzines i uns metres més enllà, quan s’arriba a un petit replà, veiem al fons la bassa, sempre amb aigua fosca, sempre en silenci i quietud, sempre reflectint les ombres dels arbres que l’envolten i que baixen les seves fulles, qual llàgrimes congelades, fins a tocar el mirall de les aigües......



I conten els més vells del lloc, que ja fa molts i molts anys, al mas de La Morera hi vivia la Montserrat, pubilla i filla única dels amos, que va néixer quan l’esperança de tenir fills estava ja pansida. Jove treballadora, forta, guapa, sana i amb molt bon cor. Feia la feina del mas molt millor que els hereus del voltant, ajudant als seus pares ja molt grans a sortir endavant en temps complicats, com sempre han estat pels pagesos del Montseny
Amb 18 anys, era festejada per tots els hereus de la contrada, ja que lluïa com el sol els diumenge a sortida de missa. En Miquel, l’hereu del Mas de la Castanya, amic d’infantessa de na Montserrat, semblava destinat a ser el seu espòs. Cal dir que tant els pares d’en Miquel com els de na Montserrat, veïns i amics de tota la vida, veien amb molt bons ulls aquell festeig. Ella també estava enamorada d’en Miquel i se l’estimava des de sempre, encara que, independent i molt seva, ja li havia deixat ben clar que el moment de noces arribaria quan en Miquel demostrés alguna cosa més que ser un hereu gandul i empavonat
Arribà a El Brull, poble veí, en Josep, el metge nou, jove i guapo, recent llicenciat a Barcelona. Va visitar tots els masos del voltant per donar-se a conèixer. Quan es va presentar a La Morera i veié a na Montserrat, es va quedar torbat i sense respiració, i ella també va sentir un trasbals intern com mai li havia passat abans. Però, els motius de tota aquesta commoció eren ben diferents per l’un i per l’altra. Mentre que per en Josep, home faldiller, ambiciós i amb poca ètica, era simplement un desig instintiu davant d’una femella jove i voluptuosa, na Montserrat va quedar encegada per la imatge d’un home alt i guapo, elegantment vestit, de paraules i formes molt diferents als joves  pagesots que l’envoltaven
En Josep, malgrat saber que la seva estada a El Brull seria breu, va envoltar a na Montserrat amb atencions, galanteries i totes les arts amatòries que havia aprés en els seus anys d’estudiant. I na Montserrat, ingènua i inexperta en aquest món de l’engany i la seducció, va caure en el parany amb el cor obert i oferint-se plenament a l’amor que creia compartir amb en Josep
Durant unes quantes setmanes, les seves trobades furtives en els llocs més amagats dels boscos van ser repetides i, sempre, molt apassionades. Na Montserrat havia perdut totalment l’oremus i oferia sense cap límit el seu cos i la seva ànima; en Josep utilitzava i gaudia intensament del cos, i menyspreava la seva ànima innocent... Per tot arreu, van créixer els rumors i comentaris vils i feridors sobre el comportament indecent de la Montserrat i van esdevenir el pa de cada dia
En Miquel era qui més patia aquesta situació, en silenci, tancat al seu mas, treballant com mai ho havia fet, com  a esmortidor del dolor que el torturava sense pietat
Així va ser fins que un dia va venir al mas de La Morera el batlle de El Brull, que tenia costum d’anar a visitar tots els veïns periòdicament. Deia que era una més de les incomptables obligacions del seu càrrec. Va comentar, com de passada, que ja tenien un nou metge, i que arribaria el dia següent, just abans de que marxés en Josep. Na Montserrat va sentir que el cor se li glaçava i, incrèdula, va sortir esperitada cap al poble, entrà a la casa d’en Josep i el va trobar fent les maletes. Poques paraules es van creuar..... i encara en Josep, ofuscat pel desig, intentà forçar-la i ella, embogida, fugí cap al bosc...
La van veure, conten, pel corriol que passa just darrera La Morera, corrent encegada no se sap cap on, sense contestar als precs angoixants dels seus pares. En Miquel la seguia a pocs metres de distància, sense saber molt bé que fer, obcecat per l’amor, que malgrat tot, sempre havia sentit per na Montserrat..... fins que aquesta va arribar a la bassa fonda que servia als animals d’abeurador, on es va tirar sense pensar-s’ho dos cops, enfonsant-se immediatament.... En Miquel, desesperat, la va seguir i va aconseguir treure el cos de la noia just en el moment que feia el darrer alè, alè que va recollir en un petó d’amor, de dolor, de bondat, el darrer petó d’enamorats que van compartir. Els dos cossos, junts i abraçats, es van enfonsar a la bassa, i mai els han trobat.



Asseguren els vells del lloc que les seves ànimes recorrent unides, alegres i juganeres, lligades per aquest petó generós, els boscos que envolten la bassa, amb les nimfes, els follets i les falugues que, a les nits de lluna plena, omplen les ombres i els forats dels vells castanyers


Aquests contes neixen a partir de les sensacions i inspiracions obtingudes durant les meves estades a la Masia de Turisme Rural LA MORERA, ben al mig del Montseny. lloc màgic, ple de sensualitat i emocions contingudes

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada