diumenge, 21 de juliol de 2013

PEDRA, ARBRE, LLAMP


Això era quan era quan en un riu molt i molt gran, sempre ple d’aigua, en un revolt hi havia una gran pedra plana a qui sempre li donava el sol. I també hi havia ben a prop d’allà un arbre amb moltes branques i fulles. Hi vivia amb ells un cocodril amb molts anys de vida que sempre feia el mateix. Al matí, s’estirava damunt la pedra a prendre el sol, ja que els cocodrils els hi agrada molt estar ben calents amb la calor del sol. Quan tenia gana anava al riu i pescava uns quants peixos o menjava alguns animalots petits dels que anaven a beure aigua, i tornava a estirar-se damunt la seva pedra. Més tard, quan el sol marxava i venia la fosca nit i refrescava i humitejava, s’estirava sota l’arbre i es quedava ben dormit fins que els primers raigs del sol el despertava i tornava a estirar-se a la pedra. I així, dia darrera dia

Tant la pedra com l’arbre pensaven que eren els amics preferits del cocodril, i moltes vegades discutien qui era més amic. La pedra, sempre dura i ferma, afirmava que amb ella passava moltes estones i segur que li agradava molt prendre el sol a sobre d’ella. L’arbre, en canvi, afirmava que ell era molt més flexible i amb les seves branques i fulles, feia sonar una cançoneta per tal que el seu amic cocodril dormís ben a gust protegit del fred i la humitat de la nit. La pedra sempre deia que si no fos per ella, segur que ja no hi seria allà el cocodril i que l’arbre ja li podia donar gràcies a ella. L’arbre, en canvi, sempre deia que era gràcies que podia dormir sota les seves fulles que el cocodril estava amb ells i que era la pedra qui havia de donar-li les gracies a ell. I així, passaven dia darrera dia discutint i barallant-se a veure qui dels dos era el preferit del cocodril i el feia més content i feliç. Les discussions eren llargues i fins i tot, pesades ja que ningú dels dos volia escoltar en realitat l’altre i cadascú es quedava amb el què pensava. El cocodril, aliè a tota aquesta absurda discussió, seguia el seu ritme pausat i tranquil de vida, de la pedra al riu, del riu a la pedra i de la pedra a sota l’arbre, un dia rere l’altre
Fins que un mati, va desfermar-se una gran tempesta en aquell riu, amb molta pluja, trons i llamps. I un d’aquells llamps va colpejar amb molta força l’arbre, que va perdre les seves branques més grans i es va quedar ben pelat. La pedra, ben egoista, es va alegrar molt i li va dir: ja veuràs, t’has quedat ben pelat i ara ja no serviràs de res al meu amic cocodril. Segur que es passarà tot el dia i tota la nit descansant a sobre meu. L’arbre tristot i abatut, no deia res. I semblava que la pedra tindria raó, ja que el cocodril es va passar tot el dia estirat damunt seu. Quan el sol es va amagar i començava a tenir fred, però, va anar a estirar-se sota l’arbre, i al veure que no tenia ja fulles, s’ho va pensar dues vegades i al final, va marxar d’aquell lloc a cercar un de millor
I diu qui ho sap que pedra i arbre, van arribar a la mateixa conclusió. El cocodril se’ls estimava a tots dos per igual. I sols podrien tenir un altre cocodril amic, si els dos estaven en plenes condicions per oferir-li el que necessitava: tant una pedra ben plana per escalfar-se i prendre el sol com un arbre amb moltes fulles per dormir ben arrecerat del fred de la nit. Des de llavors, la pedra animava molt i molt a l’arbre a treure i fer créixer moltes fulles i aquest, sols feia que beure aigua del riu amb les seves arrels i a treure noves branques fins que va tornar a tenir un bon ramatge. I, així, al poc va passar per allà un altre cocodril que cercava un bon lloc on viure, i al veure la pedra tan plana i l’arbre tan frondós, va decidir quedar-se per sempre més
I diu qui ho sap, que mai més van discutir arbre i pedra sobre qui era el més amic del cocodril, ja que van veure que tots dos eren imprescindible i es necessitaven per tal de que l’amic cocodril tingués tot el que volia i es quedes a viure amb ells
I, si voleu fer-me cas, jo crec que aquesta és una veritat de les més bones.... O tal vegada, de les més boniques



P. D. Aquests contes neixen a partir de tres paraules que un infant  escull lliurement. A partir d’elles, i en el mateix moment, es crea i explico el conte. El redactat final és un poc més
”literari” que la versió oral, que al mateix moment que neix, acaba la seva existència. Si voleu tenir un conte personificat per un fillet o filleta, sols ho heu de demanar a contes@gaudim.com, posant les tres paraules que ell/a hagi escollit i el seu nom i edat

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada