diumenge, 29 de gener de 2012

BALENA, FANTASMA, TEMPESTA




Això era quan era quan na Baly va nèixer a les càlides aigües del tròpic, quan ja la manada de balenes blaves estava apunt de partir cap al seu viatge primaveral cap a les aigües més fredes del Antàrtic. Balenatus, la cap de la manada, estava malhumorada. “Aquesta Baly ens portarà problemes. Ha nascut amb retràs, ja hauria de tenir 15 dies i poder seguir-nos. Haurem de posposar la nostra partida i després, tot son preses” Comentava a les seves amigues, mentre no parava d’anar a munt i avall de la manada, per comprovar que tot estava a punt
Per sort, na Baly va resultar ser una balena molt i molt llesta, i en menys d’una setmana, va estar preparada per partir. Les aigües ja començaven a tenir una temperatura excessiva i les balenes estaven nervioses

El viatge per tot l’Índic va ser ràpid, i tant la Baly com la seva mare van quedar un poc desplaçades del grup, ja que les feien culpables del seu retràs en el viatge. I és que les balenes blaves tenen molt mala baba!!!!
A l’arribar a les fredes aigües, na Baly quedà ben bocabadada: Tot és blanc, molt blanc i l’aigua, plena de krill i ben freda, molt adient per donar voltes i explorar tots els racons del gel. Així, va coneixent diferents habitants i ha fet un bon grup de col·legues amb els que jugar i rodar sense parar. En especial, són dos amiguets:
La foquis, una foca ben blanca, amb els ulls tristos i els morros ben negres i que sap on hi ha les coves més adients per aconseguir els pops i les gambes que tant li agraden
I també, en Pingüilota, el pingüí  més futbolero de tot l’Àrtic, gran seguidor del Barça i, a més, un gran regatejador de les orques que li van darrera per menjar-se’l. Sempre les deixa assegudes al terra amb un pam de nassos, com si fos el mateix Messi
Els tres s’han fet grans amics, i tant la foquis com en pingüilota, que han nascut i sempre han viscut allà, li ensenyen a na Baly tots els llocs màgics de l’Antàrtida, aquells que les seves companyes de la manada mai aconseguiran veure, ja que les balenes normalment no fan amistats amb altres animals, i li expliquen les llegendes i contes del Sud, sobretot, la història del vaixell fantasma que diuen, apareix de tant en tant prop del Pol i fa molta por a tots, ja que amb ell, diuen, viatgen les orques més grans i ferotges de les aigües fredes
El lloc on més els hi agrada anar, precisament, és un punt molt al Sud on hi ha grans bancs de gambes, krill i peixets. Està molt a prop del Pol Sud. Es murmura que per allà viu Ós Grandiós, el Rei del Gel, un ós polar majestuós, de més de 3 metros d’altura, gran, immens, solitari, que molt poques vegades es deixa veure, sempre endormiscat dins de les coves secretes i que té molt mal humor si el desperten.... val més no estar a prop en aquestes ocasions, diuen!!!
I diu qui ho sap, que un dia que els tres amics van anar d’excursió per plaques de gel desconegudes, es van perdre i no sabien trobar la sortida a mar obert. Així, els hi va arribar la nit, una nit blanca, d’aquelles en que llueix el Sol, però amb una tempesta descomunal com feia molts estius no és veia, amb vents huracanats de més de 200 km per hora que aixecava la neu fins pràcticament no deixar veure res de res. El vent, la neu revoltada i la llum enterbolida del sol de mitjanit, feien que al cel apareguessin imatges fantasmals..... Els tres amics, mesquinets, estaven ben juntets i ben atemorits, en mig d’icebergs que no paraven de moure’s, com perduts en un immens laberint movible.... en aquestes, que van veure, davant seu, una estranya i immensa forma amb una llum groguenca que l’envoltava i que es movia cap a ells... “Uhi, mira, el vaixell fantasma de les orques”, va cridar tot atemorit en Pingüilota. “Ai, Ai, vull marxar d’aquí” no parava de repetir foquis “Va, anem, anem” els hi va dir Baly, sense veure que estaven pràcticament rodejats d’icebergs i no podien nedar cap enlloc..... I quan el vaixell fantasma ja estava a punt d’arribar on s’amagaven, darrera un munt de gel, van sentir una veu poderosa que els hi deia “He, he, he...... petits animalots, que feu a les meves terres, que no sabeu que no vull ningú per aquí?”
“Per favor, senyor ós, salvi’ns del vaixell de les orques..” pregaven els tres amics mig plorant
“Ja,ja,ja – esclata en riallotes l’ós - sou més babaus del que pensava!! Encara creieu en fantasmes!!! El vaixell fantasma no existeix!!! Sols és la meva figura envoltada per la neu i el reflex de la llum del sol de mitja nit....” I entre riallotes i comentaris burletes, el Ós Grandiós els hi va ensenyar un camí entre icebergs per marxar a aigües obertes....
“Marxeu, marxeu..... i amb molt de compte, vigileu que no se us mengin les orques de l’oceà, que aquestes són de veritat i no les del vaixell”
Mig avergonyits per la por que havien passat, els tres amics es van jurar no explicar mai a ningú el que havia passat.... i la llegenda del vaixell fantasma de les orques, encara està ben viu entre les foques, els pingüins i les balenes de l’Antàrtic
I, si voleu fer-me cas, jo crec que aquesta és una veritat de les més bones.... o tal vegada, de les més boniques


P. D. Aquests contes neixen a partir de tres paraules que un/s infant/s escullen lliurement. Aquest conte està escrit especialment per en Guiem, un nen proper als 9 anys, futbolista i seguidor del Barça

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada